L’alimentació dels infants: Com relacionar-se amb el menjar

L’hora de menjar és un dels moments que crea més ansietat en mares i pares per la por que el fill es debiliti o no creixi prou bé. Quan els nens no mengen, les angoixes es disparen. Els pares se senten culpables, insegurs, pensen que no se n’estan sortint amb un aspecte tan rellevant com l’alimentació. Precisament, aquest nerviosisme pot fer que el fill visqui el moment de menjar com de patiment, de pressió i de debò acabi menjant malament.

Molts problemes sorgeixen perquè els pares s’autoexigeixen massa per l’etapa en què es troba el seu fill. No s’adonen que, en realitat, està fent el que li toca per l’edat que té.

Des del punt de vista d’una criatura, el que més l’interessa és relacionar-se amb els cuidadors i passar-s’ho bé menjant. En canvi, pels pares el més important és que el nen accepti els aliments que es van introduint a la seva dieta i que en mengi en prou quantitat. Aquesta diferència d’objectius és la raó que motiva els principals conflictes en aquest terreny.

El nen està en una etapa en què construeix la seva relació amb el menjar. Es troba en un moment de descobertes i d’adquisició d’hàbits, on molts dels aprenentatges es fan a través del joc. Mentre menja es vincula amb la família, exercita els sentits, la motricitat… Per això s’entreté amb els aliments, els toca o llença a terra. Una mosca el distreu, aprofita qualsevol cosa per jugar. És un moment en què els nens estan adquirint els principals aprenentatges bàsics i absorbeixen el món que els envolta.

I un altre aprenentatge que s’està desenvolupant, dels tres als sis anys, és la reafirmació del jo. El nen està en una fase d’oposició en què necessita afermar-se, protegir la seva autonomia negant les imposicions parentals. En la mesura que s’oposa als altres, aprèn a confiar en si mateix. De manera que, com més percebi el nen l’exigència al voltant del menjar, més s’enrocarà a fer el contrari del que se li demana. Per això, millor que no sospiti que «necessiteu» que mengi molt, perquè és fàcil que aleshores es negui a voler menjar. Encara que tingui gana!!!

Aquesta fase d’oposició és una etapa més del desenvolupament per la qual és bo i normal que passin. S’oposen per sistema. Es tracta de ser-ne conscients, tenir paciència i posar límits ferms però sense donar importància a l’aire impositiu que agafen els nens a aquestes edats. Si comença a llençar el menjar, se li pot dir «Veig que no tens gana. Si no en vols més, ja et trec el plat». I si diu que no en vol més, senzillament treure-li. Sense crits, ni ràbia, però amb seriositat. El nen us posarà a prova de manera constant, se les empescarà d’una manera o una altra per jugar menjant. Fins i tot és bo que ho faci degut a la fase de desenvolupament en què es troba. Però, d’altra banda, li heu d’impedir quan ja veieu que es passa, perquè s’adoni que així no s’ha de comportar.

Ens enfadem amb fúria quan pensem que una situació se’ns escapa de les mans, que no la controlem. Un nen que juga amb el menjar o que ens provoca, no és un nen descontrolat. Senzillament explora el món i prova de saber fins on pot arribar. Vol saber quina reacció tenim davant la seva manera d’actuar. És clar que li hem de posar límit, una vegada i totes les que calguin, però la criatura ho ha de seguir provant. I nosaltres limitant. I així successivament, un dia i un altre. I tots els que calguin, fins que passa a una altra fase!

Un altre aspecte important és que l’infant es construeix una imatge de si mateix, també en relació amb el menjar. Per això, tots els comentaris que li feu influiran en com es veu i més tendirà a creure’s-ho i a comportar-se tal com li dieu que actua: que si menja massa o massa poc, si està prim o gras, si juga molt o es queda encantat, etc. El que escolti ho interioritzarà com una etiqueta i s’identificarà amb aquella manera de fer. Com una força interior que l’empeny. Per això, vigileu amb els comentaris encara que sembli distret. No li digueu que és res que justament no voleu que sigui.

L’alimentació és tot un món pels nens. Per a ells és un moment en què aprenen a interactuar i viuen experiències emocionals amb la pròpia família. Per això, el més important és que els àpats es desenvolupin amb tranquil·litat. Que vegi que gaudiu del menjar, d’estar a taula. Si pot ser, sense altres distraccions com la televisió perquè interfereixen amb aquest moment i acaparen l’atenció. No sempre és possible, ja ho sabem. Tampoc no es tracta de buscar com a objectiu estar sempre bé i de bon humor. Això seria irreal. Al vostre estil, mireu d’estar a gust. Exploreu el menjar, gaudiu-lo, parleu d’això i d’allò…

No gaudireu d’aquest moment si teniu unes expectatives massa altes del que ha de menjar el vostre fill. Una criatura de fins a 6 anys necessita menjar quantitats bastant petites, molt diferent de les necessitats nutricionals d’un adult. D’entrada és millor posar poca quantitat de menjar al plat i, si en vol més, anar-n’hi afegint. Normalment, el nen perd l’interès davant d’un plat massa ple. És més important que mengi variat, en quantitats petites. Això sempre li fa més gràcia i li permet explorar nous gustos. No passa res si en un àpat no menja gaire, ja ho compensarà al següent.

Moltes vegades els infants passen per etapes en què no tenen tanta gana o es troben malament i mengen menys, això és normal. Igual que ens passa als adults que no sempre mengem igual, depèn de com estem. Perquè un episodi de pèrdua de la gana es consideri un trastorn d’alimentació han de passar setmanes amb el nen mostrant el mateix comportament en els àpats.

Les rutines ajuden molt als infants, també pel que fa el menjar: establir un lloc concret i uns horaris regulars, parar taula junts, dir les mateixes frases per indicar que ens disposem a menjar o a l’hora d’acabar…

Els àpats no s’han d’allargar massa, no més de quaranta minuts, a no ser que la resta de persones estigueu més estona, però no ho feu durar més del compte pel nen. És molt important que associï l’hora de menjar amb un moment interessant, no amb una pesada obligació. Quan faci estona que no menja, preguntar-li si no en vol més. Si diu que no, treure-li el plat sense fer cap comentari ni renyar-lo, amb indiferència.

Cal evitar comentaris sobre si el nen menja o no i no forçar-lo a fer-ho. No mostrar ansietat o preocupació. Els nens tenen un radar emocional, capten com estem i se’ls encomana el nostre malestar. L’infant es podria posar nerviós i ja tindríem el conflicte muntat. Feu veure que no veieu si menja o no. Parlar a taula sobre el propi menjar (si és bo o dolent, quin aspecte té, etc.) i també sobre d’altres coses, explicar anècdotes, fer broma…

El més important de tot és tenir paciència. Entendre que es tracta d’un aprenentatge progressiu i global. Estigueu tranquils: per poc que mengi, en té prou. L’hora de menjar és un moment molt significatiu, en què el vostre fill està aprenent a gaudir dels aliments, de les relacions. Li serà fonamental per saber viure. No es tracta d’acabar-se el que hi ha al plat costi el que costi, sinó de poder gaudir de la pròpia situació. En realitat està aprenent a assaborir la vida.

Que mengeu de gust!!!

© Integra Terrassa 2020  – Disseny web: joelmarco.com